L'ascens del senyor fosc
Els dos homes van aparèixer del no res, a unes iardes de distància en un sender estret i il·luminat per la lluna. Per un segon es van quedar quiets, apuntant-se amb les varetes l'un al pit de l'altre: després, havent-se reconegut, les van guardar sota les seves capes i es van posar a caminar, costat en costat, en la mateixa direcció.
- Alguna novetat?-va preguntar el més alt dels dos.
-La millor. -va respondre Snape.
El sender estava vorejat a l'esquerra per bardisses silvestres de lent creixement, a la dreta amb una tanca alt i pulcrament retallada. Les llargues capes dels homes flamejaven al voltant dels seus turmells mentre marxaven.
-Encara que podria ser tard, -va dir Yaxley, els seus trets tofencs entraven i sortien de la vista quan les branques dels arbres penjants interrompien la llum de la lluna. Va ser una mica més enganyós del que pensava. Però espero que estigui satisfet. Sembla confiar que la teva recepció serà bona.
Snape va assentir, però no es va explicar. Van girar a la dreta, a un ampli camí d'accés en el qual desembocava el sender. L'alta tanca es corbava allunyant-se d'ells, estenent-se en la distància més enllà del parell d'impressionants reixats de ferro que interrompien el camí dels homes. Cap d'ells no va fer un pas; en silenci ambdós van alçar els seus braços esquerres en una espècie de salutació i van passar a través del metall fosc que era fum.
Els arbusts esmorteïen el so dels passos dels homes. Es va sentir un va xiuxiuejar en algun lloc a la seva dreta; Yaxley va treure la seva vareta, de nou va provar no ser res més que un paó blanc, gallejant majestuosament al llarg de l'alt de la tanca.
-Lucius sempre se'l va tenir molt cregut. Paons... -Yaxley va posar la seva vareta de tornada sota la seva capa amb un esbufec.
Una bonica casa pairal va sorgir en la foscor al final del recte camí, amb llums brillant a les finestres amb forma de diamant del pis inferior. En algun lloc del fosc jardí més enllà de la tanca una font era en funcionament. La grava va cruixir sota els seus peus quan Snape i Yaxley es van cuitar cap a la porta principal, que es va obrir cap a dintre davant de la seva aproximació, encara que no hi havia ningú visible que l'obrís.
El vestíbul era gran, pobrament il·luminat, i sumptuosament decorat, amb una magnífica catifa que cobria la major part del terra de pedra. Els ulls dels retrats de cares pàl·lides a les parets van seguir Snape i Yaxley mentre els passaven a grans gambades. Els dos homes es van detenir davant d'una pesada porta de fusta que conduïa a la següent habitació, dubtant durant l'espai d'un batec de cor, llavors Snape va girar la manilla de bronze.
L'estudi era ple de gent silenciosa, asseguda al llarg d'una taula ornamentada. El mobiliari usual de l'habitació havia estat empès descuradament contra les parets. La il·luminació provenia d'un rogenc foc sota una bonica xemeneia de marbre tramuntada per una finestra daurada. Snape i Yaxley es van demorar un moment en el llindar. Quan els seus ulls es van acostumar a la falta de llum, van ser atrets cap a endavant pels estranys trets de l'escena d'una figura humana aparentment inconscient que penjava bocaterrosa sobre la taula, regirant-se lentament com suspesa per una corda invisible, i reflectida al mirall i a la nua i polida superfície de la taula de baix. Cap de les persones assegudes sota aquesta singular visió no estava mirant-la excepte per un jove pàl·lid assegut gairebé directament sota ella. Semblava incapaç d'evitar mirar cap a dalt a cada minut o així.
-Yaxley, Snape, -va dir una veu alta i clara des de la capçalera de la taula-. Arribeu convenientment tard.
El que parlava estava assegut directament davant del foc, així que va ser difícil, al principi, per als nouvinguts divisar alguna cosa més que la seva silueta. Quan es van apropar, tanmateix, la seva cara va brillar a través de les ombres, sense cabell, amb aspecte de serp, amb esquerdes per nas i brillants ulls vermells les pupil·les dels quals eren verticals. Estava tan pàl·lid que semblava emetre una brillantor perlada.
-Severus, aquí -va dir Voldemort, assenyalant el seient a la seva immediata dreta. Yaxley... al costat de Dolohov.
Els dos homes van ocupar els seus llocs assignats. La majoria dels ulls al voltant de la taula van seguir Snape, i estaven posats en ell quan Voldemor va parlar primer.
-¿Y?
-El meu Senyor, L’Orden del Fènix té intenció de traslladar a Harry Potter del seu actual lloc segur el pròxim Dissabte, al capvespre.
L'interès al voltant de la taula es va aguditzar palpablement. Alguns se'n van tensar, d'altres se'n van inquietar, tots miraven fixament a Snape i Voldemort.
-Dissabte... al capvespre, -va repetir Voldemort. Els seus ulls vermells es van fixar en els negres de Snape amb tanta intensitat que alguns dels observadors van apartar la mirada, aparentment temorosos que ells mateixos resultessin cremats per la ferocitat de la mirada. Snape, tanmateix, va tornar la mirada tranquil·lament a la cara de Voldemort i, després d'un moment o dos, la boca sense llavis de Voldemort es va corbar en una mica semblant a un somriure.
-Bé. Molt bé. I aquesta informació prové de...
-... de la font que hem discutit, -va dir Snape.
-El meu Senyor.
Yaxley s'havia inclinat cap a endavant per mirar taula a baix cap a Voldemort i Snape. Totes les cares es van girar cap a ell.
-El meu Senyor, jo he sentit una cosa diferent.
Yaxley va esperar, però Voldemort no va parlar, així que va seguir,
-A Dawlish, l’Autor, se li va escapar que Potter no serà traslladat fins al dia trenta, la nit abans que el noi en compleixi disset.
Snape estava somrient.
-La meva font em va dir que plantarien un fals rastre; aquest ha de ser. Ni dubto que Dawlish està sota un Encantament Confundus. No seria la primera vegada; se sap que és susceptible.
-t'asseguro, el meu Senyor, que Dawlish semblava bastant segur, -va dir Yaxley.
-Si estava confós, naturalment que estaria segur, -va dir Snape-. Jo t'asseguro, Yaxley, que l'Oficina d'Aurores no prendrà part en la protecció d'Harry Potter. L'Ordre creu que tenim infiltrats en el Ministeri.
-L'Ordre té raó en alguna cosa llavors, veritat? -va dir un home baix i gruixut assegut en curta distància de Yaxley; va deixar anar una rialleta xiulant que va ressonar allà i al llarg de la taula.
Voldemort no va riure. La seva mirada havia vagat cap a dalt fins al cos que es regirava lentament en l'alt, i semblava estar perdut en els seus pensaments.
-El meu senyor, -va seguir Yaxley-. Dawlish creu que tota una partida d'Aurores s'ocuparà de traslladar el noi...
Voldemort va alçar una llarga mà blanca, i Yaxley es va callar a l'instant, observant ressentit com Voldemort tornava a girar-se cap a Snape.
-On ocultaran el noi a continuació?
-A la casa d'un membre de l'Ordre, -va dir Snape-. El lloc, segons la font, ha estat equipat amb cada protecció que l'Ordre i el Ministeri junts han pogut proporcionar. Crec que hi haurà poca oportunitat d'agafar-lo una vegada estigui allà, el meu Senyor, a menys, sens dubte, que el Ministeri hagi caigut abans del pròxim dissabte, el qual podria donar-nos l'oportunitat de descobrir i desfer els suficients encantaments com per trencar la resta.
-Bé, Yaxley? -va cridar Voldemort taula a baix, la llum del foc il·luminava estranyament els seus ulls vermells. Haurà caigut el Ministeri per a Dissabte vinent?
Una vegada més, tots els caps es van girar. Yaxley va quadrar les espatlles.
-El meu Senyor, tinc bones notícies sobre aquest punt. Hi he... amb dificultat i després de grans esforços... tingut èxit en col·locar una Maledicció Imperius sobre Pius Thircknesse.
Molts dels asseguts al voltant de Yaxley van semblar impressionats; el seu veí, Dolohov, un home amb una cara llarga i retorçada, li va donar un cop de dits l'esquena.
-És un començament, -va dir Voldemort-. Però Thicknesse és sol un home. Scrimgeour ha d'estar envoltat per la nostra gent abans de que jo actue. Un atemptat fallit contra la vida del Ministre em farà retrocedir un llarg tram del camí.
-Si... el meu Senyor, això és cert... però ja sap, com a Cap del Departament de Reforç de la Llei Màgica, Thicknesse té contacte regular no sol amb el propi Ministre, sinó també amb els Caps de tots els altres departaments del Ministeri. Serà, crec jo, fàcil ara que tenim un oficial de tan alt rang sota el nostre control, subjugar als altres, i després podem treballar tots junts per sotmetre Scrimgeour.
-Mentre el nostre amic Thicknesse no sigui descobert abans de convertir a la resta, -va dir Voldemort-. En qualsevol cas, sembla improbable que el Ministeri vagi a ser meu abans de Dissabte vinent. Si no podem tocar el noi en la seva destinació, ho hem de fer mentre viatja.
-Tenim avantatge allà, el meu Senyor -va dir Yaxley, que semblava decidit a rebre alguna porció d'aprovació. Ara tenim diverses persones plantades dins del Departament de Transport Màgic. Si Potter es Aparece o utilitza la Xarxa Flu, ho sabrem immediatament.
-No faran cap de les dues coses, -va dir Snape-. l'Ordre està esquivant qualsevol forma de transport que estigui controlat o regulat pel Ministeris; desconfien de tot el que hagi de veure amb ells.
-Encara millor, -va dir Voldemort-. Haurà de sortir a camp obert. Més fàcil de prendre, de molt.
De nou Voldemort va aixecar la mirada cap al cos que es regirava lentament mentre seguia,
-M’ocuparé del noi en persona. S'han comès massa errors en el qual a Harry Potter concerneix. Alguns d'ells han estat meus. Que Potter visqui es deu més als meus errors que als seus triomfs.
La companyia al voltant de la taula observava a Voldemort aprensivament, cada un d'ells, per la seva expressió, tement que poguessin ser culpats per la continuada existència d'Harry Potter. Voldemort, tanmateix, semblava estar parlant més per a si mateix que per a cap d'ells, encara dirigint-se al cos inconscient sobre ell.
-He estat descuidat, i així m'he vist frustrat per la sort i l'oportunitat i res menys que dels plans més ben traçats. Però ara sóc més llest. Entenc el que no entenia abans. He de ser jo qui mati Harry Potter, i ho faré.
Davant d'aquestes paraules, aparentment en resposta a elles, va sonar un sobtat udol, un terrible i esquinçador crit de misèria i dolor. Molts dels asseguts davant de la taula van mirar cap a baix, sobresaltats, pel so que havia semblat sorgir de sota dels seus peus.
-Colagusano -va dir Voldemort, sense canviar el seu to tranquil i pensatiu, i sense apartar els ulls de cos que es removia a dalt. No t'he dit que mantinguessis el nostre presoner tranquil?
-Si, m...mi Senyor, -va panteixar un homenet en meitat de la taula, que havia estat asseguda tan a baix a la seva cadira que aquesta havia semblat, a primera vista, estar desocupada. Ara es va regirar al seu seient i va sortir molt de pressa de l'habitació, no deixant després d'ell res més que una curiosa brillantor platejada.
-Com estava dient, -va continuar Voldemort, mirant de nou a les cares tenses dels seus seguidors. Ara sóc més llest, necessitaré, per exemple, prendre deixada la vareta d'un de vosaltres abans d'anar a matar Potter.
Les cares al seu voltant no van mostrar res menys que sorpresa; podria haver anunciat que volia agafar prestat un dels seus braços.
-Cap voluntari? -va dir Voldemort-. Deixeu-me veure... Lucius, no veig raó perquè continuïs tenint una vareta.
Lucius Malfoy va aixecar la mirada. La seva pell semblava groguenca i cerosa a la llum del foc, i els seus ulls eren enfonsats i ombrívols. Quan va parlar, la seva veu era ronca.
-El meu Senyor?
-La teva vareta, Lluços de Riu. Exigeixo la teva vareta.
-Jo...
Malfoy va mirar de reüll a la seva esposa, que estava mirant directament cap a endavant, tan pàl·lida com ell, el seu llarg cabell ros penjava per la seva esquena, però sota la taula els seus dits esvelts es van tancar breument sobre el ninot del seu espòs. Davant del seu toc, Malfoy va posar la mà a la túnica, retirant una vareta, i passant-la-hi a Voldemort, que la va sostenir en alt davant dels seus ulls vermells, examinant-la atentament.
-Què és?
-Om, el meu Senyor, -va xiuxiuejar Malfoy.
-I el centre?
-Drac... nervi de cor de drac.
-Bé, -va dir Voldemort. Va treure la seva pròpia vareta i va comparar les seves longituds. Lucius Malfoy va fer un moviment involuntari; durant una fracció de segon va semblar com si esperés rebre la vareta de Voldemort a canvi de la seva. El gest no li va passar per alt a Voldemort, els ulls del qual es van obrir maliciosament.
-Donar-te la meva vareta, Lucius? La meva vareta?
Alguns dels membres de la multitud van riure.
-t'he donat la teva llibertat, Lucius, no és suficient per a tu? Però he notat que tu i la teva família sembleu menys feliços que abans... Què hi ha en la meva presència a la teva casa que et disgusti, Lucius?
-Res... res, el meu Senyor!
-Que mentider, Lucius...
La suau veu va semblar xiuxiuejar fins i tot després que la cruel boca hagués deixat de moure's. Un o dos dels mags amb prou feines van reprimir un estremiment quan el xiuxiuejar va créixer en volum; una cosa pesada podia escoltar-se lliscant pel terra sota la taula.
L'enorme serp va emergir per escalar lentament per la cadira de Voldemort. Es va alçar, semblant interminable, i va anar a descansar sobre les espatlles de Voldemor; el seu coll era més gruixut que la cuixa d'un home; els seus ulls, amb les seves esquerdes verticals per pupil·les, no parpellejaven. Voldemort va acariciar la criatura absentment amb llargs dits fins, encara mirant Lucius Malfoy.
-Per què els Malfoy semblen tan infeliços amb la seva sort? No és el meu retorn, el meu ascens al poder, la qual cosa professaven desitjar durant tants anys?
-Sens dubte, el meu Senyor, -va dir Lucius Malfoy. La seva mà tremolava quan es va netejar la suor del llavi superior. Ho desitgem.
A l'esquerra de Malfoy la seva esposa va fer un assentiment estrany i rígid, els seus ulls evitaven a Voldemort i a la serp. A la seva dreta, el seu fill, Draco, que havia estat mirant fixament cap a dalt al cos inert en l'alt, va mirar ràpidament cap a Voldemort i va apartar la mirada una vegada més, aterrit de fer contacte ocular.
-El meu Senyor, -va dir una dona fosca en meitat de la taula, la seva veu sonava constrenyida per l'emoció-, és un honor tenir-te aquí, a la casa de la nostra família. No hi pot haver major plaer.
Asseguda al costat de la seva germana, tan diferent d'ella en aspecte, amb el seu cabell fosc i ulls pesadament perfilats, com ho era en aguant i comportament; on Narcissa s'asseia rígida i impassible, Bellatrix s'inclinava cap a Voldemort, com si les meres paraules no poguessin demostrar el seu anhel de ser més a prop.
-No hi ha plaer més alt, -va repetir Voldemor, el seu cap es va inclinar una mica en un costat mentre avaluava Bellatrix-. Això significa molt, Bellatrix, venint de tu.
La cada d'ella es va omplir de color, els seus ulls es van inundar de llàgrimes de delit.
-¡Mi Senyor sap que no va dir mes que la veritat!
-No hi ha plaer més alt... ni tan sols no comparat amb el feliç esdeveniment que, segons he sentit, ha tingut lloc aquesta setmana en la teva família!
Ella el va mirar, amb els llavis separats, evidentment confusa.
-No sé el que vols dir, el meu Senyor.
-Estic parlant de la teva neboda, Bellatrix. I la vostra, Lucius i Narcissa. S'acaba de casar amb l'home llop, Remus Lupin. Heu d'estar orgullosos.
Hi va haver una explosió de riures sorneguers al voltant de la taula. Molts se'n van inclinar cap a endavant per intercanviar mirades divertides, uns quants van colpejar la taula amb els punys. La gran serp, disgustada pel disturbi, va obrir la boca de bat a bat i va dir furiosament, però els mortífags no ho van sentir, tan joiosos com estaven davant de la humiliació de Bellatrix i els Malfoy. La cara de Bellatrix, tan recentment enrojolada de felicitat, havia tornat d'un vermell lleig i tacat.
-No és prima nostra, el meu Senyor, -va cridar sobre l'alegria-. Nosaltres... Narcissa i jo... mai no vam tornar a veure la nostra germana des que es casés amb el sangbruta. Aquesta mocosa no té res a veure amb cap de nosaltres, ni cap bèstia amb què s'hagi casat.
-Què dius tu, Draco? -va preguntar Voldemort, i encara que la seva veu era queda, va ser portada clarament a través de xiulets i riallades. Faràs de cangur als engendraments?
L'alegria va créixer; Draco Malfoy mirava aterroritzat al seu pare, que baixava la mirada a la seva pròpia falda, llavors va captar la mirada de la seva mare. Ella va sacsejar el cap gairebé imperceptiblement, després va reassumir la seva pròpia mirada impassible cap a la paret oposada.
-Ja n'hi ha prou, -va dir Voldemort, acariciant a la furiosa serp. Ja n'hi ha prou.
I el riure va morir a l'instant.
-Molts dels nostres arbres més antics familiars s'han tornat una mica descurats amb el pas del temps, -va dir quan Bellatrix li va mirar fixament, sense alè i implorant. Què has de podar i què no per mantenir-lo saludable? Curtes aquelles parts que amenacen la salut de la resta.
-Si, el meu Senyor, -va xiuxiuejar Bellatrix, i els seus ulls es van inundar de nou amb llàgrimes de gratitud. A la primera oportunitat!
-Ho has de fer, -va dir Voldemort-. i en la teva família, igual com en el món... hem de tallar el càncer que ens infecta fins i tot que sol els de la sang autèntica romanguin...
Voldemort va alçar la vareta de Lucius Malfoy, apuntant-la directament a la figura que es regirava lentament suspesa sobre la taula, i li va donar una petita sacsejada. La figura va tornar a la vida amb un gemec i va començar a lluitar contra lligaments invisibles.
-Reconeixes la nostra convidada, Severus? -va preguntar Voldemort.
Snape va alçar els ulls a la cara que estava bocaterrosa. Tots els mortífags estaven mirant cap a la captiva ara, ja que se'ls havia donat permís per mostrar curiositat. Quan va girar la cara cap a la llum del foc, la dona va dir amb veu trencada i aterrida.
-¡Severus! Ajuda'm!
-Ah, si, -va dir Snape quan la presonera va tornar a girar lentament cap a un altre costat.
-I tu, Draco? -va preguntar Voldemort, acariciant el morro de la serp amb la mà lliure de la vareta. Draco va sacsejar el cap tibantment. Ara que la dona havia despertat, semblava incapaç de continuar mirant-la.
-Però no hauràs d'assistir a les seves classes, -va dir Voldemort-. Per a aquells de vosaltres que no ho sapigueu, ens reunim aquí aquesta nit per Charity Burbage qui, fins recentment, ensenyava a l'Escola Hogwarts de Màgia i Bruixeria.
Es van produir petits sorolls de comprensió al voltant de la taula. Una dona ampla i encorbada amb dents puntegudes va cloquejar.
-Si... la professora Burbage ensenyava als fills de bruixes i a mags tot sobre els muggles.... com no són tan diferents de nosaltres...
Un dels mortifagos va escopir al terra. Charity Burbage va girar la cara de nou cap a Snape.
-Severus... si us plau... si us plau.
-Silenci, -va dir Voldemort, amb un altre cop de la vareta de Malfoy Charity va caure en silenci com emmordassada. No m'alegra la corrupció i contaminació de les ments de nens mags, la setmana passada la Professora Burbage va fer una apassionada defensa dels sangbruta en el Profeta. Els mags, va dir, han d'acceptar lladres del seu coneixement i màgia. Minvar-la dels purasang és, diu la Professora Burbage, una circumstància del més desitjable.... Faria que tots nosaltres ens aparelléssim amb muggles... o, sens dubte, amb homes llop...
Ningú va riure aquesta vegada. No hi havia dubte de la fúria i el descontentament en la veu de Voldemort. Per tercera vegada, Charity Burbage es va regirar per enfrontar Snape. Corrien llàgrimes des dels seus ulls fins al seu cabell. Snape li va tornar la mirada, impassible, mentre ella girava una altra vegada lentament.
-Avada Kedavra.
La llampada de llum verda va il·luminar cada cantonada de l'habitació. Charity va caure amb un ressonant cop sobre la taula de baix, que va tremolar i es va partir. Alguns dels mortífags van saltar cap a enrere a les seves cadires. Draco va caure fora de la seva fins al terra.
-El sopar, Nagini, -va dir Voldemort suaument, i la gran serp es va balancejar i va lliscar de la seva espatlla fins al terra polit.