Capítol Segon

Harry estava sagnant. Agafant-se la mà dreta amb l'esquerra i jurant pel sota, va obrir la porta del seu dormitori amb l'espatlla. Hi va haver un cruixit de porcellana trencada. Havia trepitjat una tassa de te fred que jeia sobre el terra fora de la porta del seu dormitori.
-Que dem...
Va mirar al seu voltant, el replà del número quatre de Privet Drive, era desert. Possiblement la tassa de te fora la idea que tenia Dudley de la qual cosa seria una hàbil trampa cazabobos. Mantenint la mà sagnant elevada, Harry va reunir els fragments de la tassa amb l'altra mà i els va tirar dins de la ja repleta paperera que amb prou feines es veia dins del dormitori. Després amb fortes trepitjades va anar cap al bany per posar el dit sota de l'aixeta.
Era estúpid, inconvenient i irritant més enllà del creïble que encara li faltessin quatre dies per poder fer màgia... però havia d'admetre davant de si mateix que aquest sinuós tall al dit podria haver derrotat-lo. Mai no havia après a curar ferides, i ara que pensava en això -particularment a la llum dels seus plans immediats- aquest semblava un seriós error en la seva educació màgica. Fent una nota mental de demanar-li a Hermione que li ensenyés a fer-ho, ús un gran grapat de paper higiènic per netejar tant te com va poder, abans de tornar al dormitori i tancar la porta d'un cop darrere de si.
Harry havia passat el matí buidant completament el bagul del col·legi per primera vegada des que l'havia empacat sis anys enrere, des de començament dels anys d'internat escolar, fins ara amb prou feines havia tocat les tres quartes parts superiors i les havia reemplaçat o renovat, deixant una capa de restes varis en el fons, velles plomes, ulls d'escarabat dissecats, mitjons solts que ja no li servien. Minuts abans Harry havia enfonsat la mà en aquesta porqueria, experimentant un dolor punxant en el quart dit de la mà dreta i en treure-la havia vist un munt de sang.
Ara va procedir amb alguna cosa més de cura. Agenollant-se al costat del bagul, va temptejar el fons i després de retirar una vella insígnia que canviava feblement entre "Recolzin a CEDRIC DIGGORY i POTTER EMPESTA", un “xivatoscopi” esquerdat i gastat i un reliquiari d'or dins del qual una nota firmada R.A.B havia estat amagada, finalment va descobrir la vora afilada que havia causat el dany. Ho va reconèixer de seguida. Era un fragment de dues polzades de llarg del mirall encantat que el seu padrí, ara mort, Sirius, li havia donat. Harry el deixo en un costat i va temptejar cautament al bagul buscant la resta, però no quedava gens més de l'últim regal del seu padrí llevat de vidre polvoritzat que s'adheria com arena brillant a la capa més profund de restes.
Harry es va asseure de dret i va examinar el tros oscat amb què s'havia tallat, sense veure res més que els seus propis brillants ulls verds reflectits en ell. Després va posar el fragment sobre El Profeta d'aquell matí, que descansava sobre el llit sense llegir, i va intentar contenir el sobtat fluix d'amargs records, les punyalades d'enyorança i nostàlgia que el descobriment del mirall trencat havien ocasionat, atacant la resta de les escombraries que hi havia al bagul.
Li va portar una altra hora buidar-lo completament, tirar les coses inútils i classificar les restants en piles d'acord a si anava a necessitar-les o no a partir d'ara. Els uniformes del col·legi i de Quidditch, el calder, pergamins, plomes i la majoria dels llibres de text van ser apilats en una cantonada, per ser deixats enrere. Es preguntava que farien la seva tia i el seu oncle amb ells; probablement cremar-los a altes hores de la nit com si fossin les proves d'algun horrorós crim. La seva roba muggle, la capa d'invisibilitat, l'equip per fabricar pocions, alguns llibres, l'àlbum de fotos que Hagrid li havia obsequiat una vegada, un grapat de cartes i la seva vareta havien estat empacats novament en una vella motxilla. En una butxaca davantera col·loco el mapa del rondaire i el reliquiari amb la nota firmada R.A.B. Al reliquiari li havia atorgat aquest lloc d'honor no a causa del seu valor -era inútil en tots els sentits pràctics- sinó a causa del que havia costat obtenir-lo.
Això deixava un considerable feix de diaris sobre l'escriptori, al costat de la seva nevada òliba, Hedwig. Un per cada dia que havia passat a Privet Drive aquell estiu.
Es va aixecar del terra, es va estirar i va creuar l'habitació cap a l'escriptori. Hedwig no va fer ni un moviment quan va començar a fullejar els diaris, tirant-los a la pila d’escombraries un per un. L'òliba estava adormida, o ho fingia, estava enfadada amb Harry per la limitada quantitat de temps que en aquell moment se li permetia passar fora de la gàbia.
Mentre s'apropava al fons de la pila de diaris, Harry va disminuir la velocitat, buscant un exemplar en particular que sabia que havia arribat poc després d'haver arribat ell a Privet Drive a passar l'estiu; recordava que a la primera pàgina hi havia hagut una petita menció sobre la renúncia de Charity Burbage, la professora d'Estudis Muggles de Hogwarts. Al final ho va trobar. Anant a la pàgina deu es va enfonsar a la cadira de l'escriptori i va rellegir l'article que havia estat buscant. Albus Dumbledore Recordat
Per Elphias Dodge. Vaig conèixer Albus Dumbledore a l'edat d'onze anys el nostre primer dia a Hogwarts. La nostra mútua atracció es va deure sens dubte al fet que ambdós ens sentíem forasters. Jo per la meva part havia contret febre del drac poc abans d'arribar al col·legi, i encara que ja no era contagiós, el meu rostre picat i el tint verdós no n'encoratjaven gaires que se m'apropessin. Per la seva part Albus havia arribat a Hogwarts amb la càrrega de la no desitjada notorietat. Amb prou feines un any abans el seu pare Percival no havia estat capturat per un salvatge i bé publicitat atac contra tres joves Muggles.
Albus mai no va intentar negar que el seu pare (que va morir a Azkaban) hagués comès aquest crim, al contrari, quan vaig reunir valor per preguntar-lo em va assegurar que sabia que el seu pare era culpable. A part d'això, Dumbledore es negava a parlar del trist assumpte, encara que molts van tractar que ho fes. Alguns, fins i tot, estaven disposats a lloar l'acció del seu pare i van assumir que també Albus era enemic dels muggles. No podien haver estat més equivocats: ja que qualsevol que conegués Albus podria haver testificat que mai no va revelar ni la més remota tendència antimuggle. És més, el seu decidit suport als drets dels muggles li va guanyar molts enemics en els anys subsegüents.
Tanmateix, en qüestió de mesos la pròpia fama d'Albus va començar a eclipsar la del seu pare. En finalitzar el primer any ja mai més no seria conegut com al fill de l'enemic dels muggles, sinó res més i res menys que com l'alumne més brillant vesteixo mai vegada en el col·legi. Aquells de nosaltres que vam tenir el privilegi de ser els seus amics ens beneficiem del seu exemple, per no esmentar el seu ajut i estímul, amb els quals sempre era generós. Més tard em va confessar que fins i tot llavors havia sabut que el seu major plaer seria sempre l'ensenyament.
No sol va guanyar cada premi per mèrit que oferia el col·legi sinó que aviat va estar mantenint correspondència regularment amb els mags més notables de renom de l'època, incloent Nicolas Flamel, l'alquimista celebrat; Bathilda Bagshot, la notòria historiadora; i Adalbert Waffling el mag teòric. Alguns dels seus documents es van obrir camí fins a conegudes publicacions, com a Transfiguració Avui, els Reptes dels encantaments i Pocions Pràctiques. La futura carrera de Dumbledore semblava que anava a ser meteòrica i l'única pregunta a considerar era quan anava a convertir-se en Ministre de Màgia. Tanmateix encara que en anys posteriors es va predir diverses vegades que estava a punt d'acceptar el treball, mai no va tenir ambicions ministerials.
Tres anys després que haguéssim començat a Hogwarts el germà d'Albus, Aberforth, va arribar al col·legi. No s'assemblaven; Aberforth mai no va ser carismàtic, i al contrari que Albus, preferia arreglar les disputes amb dols en lloc d'a través de discussions raonables. Tanmateix és bastant erroni afirmar, com alguns han fet, que els germans no eren amics. Es portaven tan bé com podrien fer-ho dos nois tan diferents. Per ser justos amb Aberforth, s'ha d'admetre que viure sota l'ombra d'Albus no pot haver estat una experiència totalment còmoda. Ser contínuament eclipsat era el risc inherent de ser el seu amic i ser el seu germà no ha d'haver estat gaire més agradable.
Quan Albus i jo deixem Hogwarts havíem planejat fer junts la llavors tradicional volta al món, visitant i observant mags estrangers abans de prosseguir amb les nostres respectives carreres. Tanmateix la tragèdia va intervenir. En la mateixa vigília de la nostra partida, la mare d'Albus, Kendra va morir. Deixant a Albus com el cap i únic aliment de la família. Vaig posposar la meva partida prou com per presentar els meus respectes en el funeral de Kendra i després vaig partir per al que ara seria un viatge solitari. Amb un germà i germana més joves que cuidar, i amb pocs diners heretats, ja no hi havia dubtes que Albus no m'acompanyaria.
Aquest va ser el període de les nostres vides en el qual menys contacte vam tenir, li vaig escriure a Albus comptant-lo, potser insensiblement, de les meravelles del meu viatge, narrant-lo des d'escapades pels cabells de Ximaeras a Grècia fins a experiments duts a terme pels alquimistes egipcis. Les seves cartes em deien poc de la seva vida diària, que endevinava havia de ser extremadament avorrit per a mag tan brillant. Immers en les meves pròpies experiències va ser amb horror que vaig escoltar ja a prop del final del meu viatge d'un any, que una altra tragèdia més havia colpejat els Dumbledore; la mort de la seva germana Ariana.
Encara que Ariana havia sofert de mala salut des de feia algun temps, el cop, esdevingut tan poc temps després de la pèrdua de la seva mare, va tenir un profund efecte en ambdós germans. Totes les persones properes a Albus -i em compto a mi mateix entre aquest afortunat número- coincidim en què la mort d'Ariana, i els sentiments d'Albus que se sentia personalment responsable (encara que sens dubte que no va tenir la culpa) van deixar una marca permanent en ell.
Vaig tornar a casa per trobar-me un home jove que havia experimentat sofriments reservats per a una persona de major edat. Albus era més reservat que abans, i molt menys alegre. En addició a la seva dissort, la pèrdua d'Ariana, havia portat, no a una renovada proximitat entre Albus i Aberforth, sinó a un allunyament (amb el temps aquest es dissiparia... en anys posteriors van restablir si no una relació propera almenys una certament cordial). De tota manera, d'allà d'ara endavant va parlar molt rarament dels seus pares o d'Ariana i els seus amics vam aprendre a no esmentar-los.
Altres plomes descriuran els triomfs dels anys subsegüents. Les innombrables contribucions de Dumbledore al cúmul de coneixements sobre bruixeria, incloent el descobriment dels dotze usos de la sang de drac que beneficiaria les generacions per venir, així com la saviesa que desplegava en els molts judicis que va efectuar sent Brujo el Suprem del Winzegamot. Encara es comenta que cap dol entre bruixots no va superar mai al sostingut entre Dumbledore i Grindelwald el 1945. Els que ho van presenciar han escrit sobre el terror i la sorpresa que van sentir en observar aquests dos extraordinaris bruixots batallar. El triomf de Dumbledore i les seves conseqüències per al món de la bruixeria són considerats un punt culminant en la història de la màgia, comparable a la introducció de l'Estatut Internacional de Reserva o la caiguda d'El-qui-no-ha-de-ser-anomenat.
Albus Dumbledore mai no va ser superb ni va; podia trobar una cosa que valorar en qualsevol persona, sense importar quant aparentment insignificant o roí fora, i crec que les seves primerenques pèrdues el van dotar de gran humanitat i compassió. Estranyaré la seva amistat més del que puc expressar, però la meva pèrdua no és gens comparada amb la del món de la màgia. No es pot qüestionar que va ser el més inspirat i estimat director d'Hogwarts. Va morir com va viure, treballant sempre pel bé major i fins a la seva última hora tan desitjós de tendir la mà a un petit nen amb febre de drac com el primer dia que li vaig conèixer. Harry va acabar de llegir però va continuar mirant la foto que apareixia acompanyant l'obituari. Dumbledore lluïa el seu somriure acostumat gentil, però com mirava per sobre de les seves mitjanes ulleres, donava la impressió, fins i tot des del diari, que mirava Harry amb raigs X, provocant que la tristesa s'entremesclés amb una sensació d'humiliació.
Ell havia cregut conèixer a Dumbledore bastant bé, però des que havia llegit l'obituari s'havia vist forçat a reconèixer que amb prou feines si el coneixia. Ni una sola vegada s'havia imaginat la infantesa i la joventut de Dumbledore, era com si n'hagués nascut tal de com Harry l'havia conegut, venerable, amb el cabell platejat i ancià. La idea d'un Dumbledore adolescent era senzillament estranya, com tractar d'imaginar-se una Hermione estúpida o un escreguto de cua explosiva amistós.
Mai no havia pensat a preguntar-lo Dumbledore sobre el seu passat. Sens dubte s'hagués sentit estrany, impertinent fins i tot, però al cap i a la fi era de comú coneixement que Dumbledore havia pres part en aquest llegendari dol amb Grindelwald, i a Harry no se li havia ocorregut preguntar-lo com havia estat això, ni sobre cap dels seus altres famosos assoliments. No, sempre havien parlat d'Harry, el passat d'Harry, el futur d'Harry, els plans d'Harry... i a Harry li semblava ara que malgrat el fet que el seu futur fos tan perillós i incert, havia perdut irreemplaçables oportunitats en haver omès preguntar-li a Dumbledore més coses sobre la seva vida. Encara que sospitava que l'única pregunta personal que mai no li havia fet al seu Director era també l'única que Dumbledore no havia respost honestament.
Què veu quan mira al mirall?
Jo? Em veig a meu mateix sostenint un gruix parell de mitjons de llana.
Després de considerar-ho uns minuts, Harry va arrencar l'obituario d'El Profeta, el va doblar acuradament i el va posar dins del primer volum de Defensa Màgica Pràctica i els seus Usos Contra les Arts Fosques. Després va tirar la resta del diari a la pila d'escombraries i es va girar enfrontant l'habitació. Era molt més ordenada. L'única cosa anés de lloc era El Profeta del dia d'avui, encara tirat sobre el llit amb el tros de mirall trencat a sobre.
Harry va creuar l'habitació, va córrer el fragment de mirall traient-lo de a sobre d'El Profeta del dia, i va desdoblar el diari. Quan aquell matí aviat havia recollit el diari enrotllat portat per l'òliba repartidora, amb prou feines li havia fet un cop d'ull en titular i després d'advertir que no deia res sobre Voldemort no ho havia fet en un costat. Harry estava segur que el Ministeri estava pressionant El Profeta perquè suprimís les notícies sobre Voldemort. Pel Qual ara mateix quan va veure el que s'havia perdut.
Travessant la segona meitat de la pàgina principal hi havia un titular més petit col·locat sobre una foto de Dumbledore caminant a gambades, amb aspecte apurado.Dumbledore A la fi la veritat? La pròxima setmana la conmocionante història de l'imperfecte geni considerat per molts el més grandiosos mag de la seva generació. Desposseint-lo de la imatge popular de serena saviesa sota la barba platejada, Rita Skeeter revela la infantesa trastornada, la desenfrenada joventut, les eternes enemistats, i els secrets culpables que Dumbledore es va emportar a la tomba. PER QUÈ l'home fet per ser Ministre de Màgia es va acontentar amb ser un mero Director? QUIN era el propòsit real de l'organització secreta coneguda com l'Ordre del Fènix? COM va trobar veritablement Dumbledore el seu final?
La resposta a aquestes i moltes altres preguntes seran explorades en la biografia nova i explosiva, Vida i Mentides d'Albus Dumbledore, per Rita Skeeter, exclusivament entrevistada per Barry Braithwaite, pàgina 13 en el interior. Harry va obrir el diari d'una estrebada i va trobar la pàgina tretze. L'article estava encapçalat per una foto que mostrava una altra cara familiar: una dona que usava ulleres enjoyadas amb el cabell pentinat en rínxols rossos molt elaborats, les dents sobresortien en el qual clarament es veia que era un somriure triomfal, remenant els dits davant d'ell. Fent el que va poder per ignorar aquesta nauseabunda imatge, Harry va continuar llegint. En persona Rita Skeeter és molt més càlida i suau del que els famosos retrats fets amb la seva ferotge ploma puguin suggerir. Em va donar la benvinguda al vestíbul de la seva acollidora llar i em va conduir directament a la cuina per oferir-me una tassa de te, una tros de pastís, i no fa falta que ho digui, un fumejant cub de les xafarderies més noves.
-Bo sens dubte que Dumbledore és el son d'un cronista, va dir Skeeter, amb una vida tan llarga i plena. Estic segura que el meu llibre serà el primer de molts, molts d'altres.
Skeeter va ser certament ràpida. Havia acabat el llibre de nou-centes pàgines, només quatre setmanes després de la misteriosa mort de Dumbledore esdevinguda el juny.
El vaig preguntar com les hi havia arreglat per dur a terme aquesta proesa tan increïblement ràpid.
-Oh, quan has estat periodista tant temps com jo, treballar amb terminis límit es converteix en la teva segona naturalesa. Sabia que el món de la màgia clamava per la història completa i volia ser la primera en complaure aquesta necessitat.
Vaig esmentar la recent nota àmpliament divulgada d'Elphias Doge, Conseller Especial del Wizengamot i perpetu amic d'Albus Dumbledore, que diu, "El llibre de Skeeter conté menys fets que una targeta de les que trobes en les Granotes de Xocolata".
Skeeter va llançar enrere el cap i es va riure.
-¡Querido Dodgy! Record haver-lo entrevistat fa uns anys sobre els drets de les sirenes, que Déu ho beneeixi. Està completament gaga, semblava pensar que estàvem asseguts en el fons del Llac Windermere, continuava dient-me que anés amb compte amb les truites.
I encara així les acusacions d'inexactituds d'Elphias Doge han llanço eco en molts llocs. Realment Skeeter pensa que quatre curtes setmanes són suficients per tenir un quadre complet de la llarga i extraordinària vida de Dumbledore?
-Oh, estimat, somriu Skeeter colpejant-me afectuosament els artells, saps tan bé com jo quanta informació pot ser generada amb una borsa de galions, una negativa a escoltar la paraula "no" i una afronta i afilada Pluma Citas-Rápidas! De tota manera la gent feia cua per lliurar-me en safata els tripijocs de Dumbledore. No tots pensaven que era tan meravellós, saps. Va trepitjar una horrible quantitat d'importants peus. Però el vell Dodgy Doge pot anar baixant del seu alt hipogrif, perquè vaig tenir accés a una font per la qual la majoria dels periodistes haguessin agitat les seves varetes, una que mai no havia parlat en públic abans i que va estar molt unida a Dumbledore durant la més turbulent i anguniosa etapa de la seva joventut.
La publicitat anticipada de la biografia de Skeeter havia suggerit que certament hi hauria abundants sobresalts per a aquells que creien que Dumbledore havia portat una vida lliure de culpes. Quines eren les grans sorpreses que encobria? El vaig preguntar.
-Vingui, anem, deixa'l, Betty, no revelaré tot el destacable abans que ningú compri el llibre! Skeeter es va posar a riure, però et prometo que qualsevol que encara pensi que Dumbledore era tan blanc com la seva barba és susceptible a sofrir un cru despertar! Diguem només que ningú que l'hagi sentit estar rabiós contra ja-saps-qui hagués somiat que ell mateix va xipollejar en les Arts Fosques en la seva joventut. I per a un bruixot que va passar els seus últims anys defensant la tolerància, no era exactament obert de ment quan era més jove. Si, Albus Dumbledore té un passat extremadament fosc, per no esmentar una família gaire sospitosa, que es va entossudir molt dur a mantenir oculta.
Vaig preguntar a Skeeter si anava a fer referència al germà de Dumbledore, Aberforth, que va ser empresonat per mal ús de la màgia pel Wizengamot causant un escàndol menor quinze anys enrere.
-Oh, Aberforth és sol la punta del munt de fems, es va riure Skeeter, No, no. Estic parlant d'alguna cosa molt pitjor que un germà amb una afecció a enredar-se amb cabres, encara pitjor que un pare mutilador de muggles... De qualsevol manera Dumbledore no va poder mantenir a cap dels dos entre les ombres, el Wizengamot va presentar càrrecs contra ambdós. No, eren la mare i la germana les que m'intrigaven i furgant una mica vaig descobrir un veritable niu de porqueries, però com vaig dir, hauràs d'esperar als capítols nou a dotze per obtenir els detalls complets. Tot el que puc dir ara és que no m'estranya que Dumbledore mai parlés sobre com es va trencar el nas.
Malgrat els esquelets familiars, negava Skeeter la brillantor que va portar Dumbledore a fer diversos descobriments màgics?
-Tenia cervell, va concedir, encara que ara molts es pregunten si realment pot emportar-se tot el crèdit de tots els seus presumptes assoliments. Com revelo al capítol setze, Ivon Dillonsby, reclama que ja havia descobert vuit usos de la sang de drac quan Dumbledore va prendre "deixats" els seus documents.
Però la importància d'alguns dels assoliments de Dumbledore, no pot, presumeixo, ser negada. Què em diu de la famosa derrota de Grindelwald?
-Oh, m'alegra que hagi nomenat a Grindelwald, va dir Skeeter amb un somriure exasperat, em temo que aquests que veuen amb ulls innocents i confiats l'espectacular victòria de Dumbledore, s'han de preparar a si mateixos per a una bomba... o potser una bomba de fems. Un assumpte molt brut en veritat. Tot el que diré és que no estiguin tan segurs que realment hi va haver un espectacular dol de llegenda. Després de llegir el meu llibre la gent pot veure's forçada a concloure que Grindelwald senzillament va conjurar un mocador blanc de la punta de la seva vareta i es va rendir tranquil·lament.
Skeeter es va negar a revelar res més sobre aquest intrigant tema, per la qual cosa ens aboquem a la relació que segurament fascinarà els seus lectors més que qualsevol altra.
-Oh, si, va dir Skeeter, assentint vivament, dedico un capitulo enter a la relació Potter-Dumbledore. Ha estat cridada poc saludable, fins i tot sinistra. Novament, els lectors hauran de comprar el llibre per obtenir la història completa, però no hi ha dubte que Dumbledore tenia un interès poc natural en Potter, ja que estem. Si això va ser realment per a bé del noi... bé ja ho veurem. És certament un secret a veus que Potter ha tingut una adolescència del més problemàtica.
Vaig preguntar a Skeeter si encara es mantenia en contacte amb Harry Potter, a qui tan cèlebrement havia entrevistat l'any passat, en un important avenç en el qual Potter parlava en exclusiva de la seva convicció de què Ja-saben-qui havia tornat.
-Oh, si desenvolupem un llaç íntim, va dir Skeeter, pobre Potter té molt pocs amics verdaders, i ens vam conèixer en un dels moments de la seva vida en el qual més durament va ser posat a prova... El Campionat dels Tres Mags. Probablement sóc una de les poques persones amb vida que pot dir que coneix el vertader Harry Potter.
El que ens porta als molts rumors que encara circulen sobre les últimes hores de Dumbledore. Pensa Skeeter que Potter estava allà quan Dumbledore va morir?
-Bo no vull dir massa... és tot al llibre... però testimonis dins del castell d'Hogwarts van veure Potter sortir corrent de l'escena, moments després que Dumbledore caigués, saltés o fos empès. ... després es van trobar evidències contra Severus Snape un home contra el qual Harry estableixi una notòria rancúnia. És tot el que sembla? Això queda segons el parer de la Comunitat Màgica... una vegada que hagi llegit el meu llibre.
Amb aquesta intrigant nota m'acomiado. No hi ha dubte que Skeeter ha escrit un bestseller instantani. Mentre que les legions d'admiradors de Dumbledore pot ser que estiguin tremolant davant del que aviat sortirà a la llum sobre el seu heroi. Harry va arribar al final de l'article però va continuar mirant la pàgina inexpressivament. La repulsió i la fúria van ascendir en ell com si anés a vomitar. Va fer una bola amb el diari i el va llançar amb totes les seves forces, contra la paret, on va anar a reunir-se amb la resta de les escombraries apilades al voltant de la repleta paperera.
Va començar a caminar a gambades, cegament, per l'habitació, obrint caixes buides i aixecant llibres sol per tornar a deixar-los a les mateixes piles, amb prou feines conscient del que estava fent, mentre frases a l'atzar de l'article de Rita feien eco al seu cap: Un capítol sencer a la relació Potter-Dumbledore... Ha estat cridada poc saludable, fins i tot sinistra... el mateix va xipollejar en les arts fosques en la seva joventut... vaig tenir accés a una font per la qual la majoria dels periodistes haguessin agitat les seves varetes...
-¡Mentides! -va cridar Harry, i a través de la finestra va veure com el veí de la casa del costat, que havia fet una pausa mentre segava la gespa, mirava nerviosament cap a dalt.
Harry es va asseure al llit amb força. El tros trencat de mirall va ballar lluny d'ell; el va aixecar i li va fer tornada entre els dits, pensant... pensant a Dumbledore i en les mentides amb què Rita Skeeter l'estava difamant...
Hi va haver un llampec de brillant blau. Harry es va quedar congelat, el dit danyat lliscant sobre l'oscada vora del vidre una altra vegada. S'ho havia d'haver imaginat, segurament. Miro per sobre de l'espatlla, però la paret lluïa el malaltís to préssec que la seva tia Petunia havia elegit. No hi havia gens blau allà que pogués ser reflectit pel mirall. Va tornar a mirar el fragment de mirall novament, sense veure una altra cosa que els seus brillants ulls verds tornant-li la mirada.
S'ho havia imaginat, no hi havia cap altra explicació. Ho havia imaginat per haver estat pensant en el seu director mort. Si d'alguna cosa era segur, era que els brillants ulls blaus d'Albus Dumbledore, mai no el travessarien cap altra vegada.